Un dissabte qualsevol

Tot va començar com qualsevol altre matí de dissabte. Aquest dia, s'havia aixecat núvol i les ombres guanyaven a la llum. Des de la finestra, l'horitzó fosc em va fer pensar a la gola d'un llop.

Les primeres gotes van caure dolçament en una constant xim-xim, tot i que encara desaven veure l'asfalt sec on tot just feia un moment, un cotxe havia sortit de l'aparcament. Vaig obrir el paraigua mentre la veia marxar. Jo tornava cap a casa i ella anava cap a la feina. Per moments, les gotes de pluja queien més gruixudes i començaven a precipitar-se de manera salvatge i violenta.

Els fenals no varen trigar massa a tornar a encendre els seus llums. El paraigua no era prou gran. La tramuntana bufava i feia caure la pluja de costat. Em semblava immers en un túnel de rentada de cotxes on l'aigua, sorgeix de totes bandes i no deixa res sense amarar. No era més lluny de quatre o cinc carrers de casa, una distància prou curta per no acabar xop.

Carrers molls, calaixos eixuts. Vaig pensar que amb aquell temps, no calia córrer per obrir cap botiga. Ningú sortiria al carrer a passejar. Em semblava un dia idoni per passar-lo davant la llar de foc, assegut a la meva butaca, amb un llibre a la mà esquerra i una cigarreta a l'altra. He de deixar de fumar.

A cada pas que feia, m'adonava que es formaven basses, cada cop més i més grans. Ocupaven tota la vorera i vessaven cap a la carretera, ara més semblant a un riu, travessat per conductors agosarats o imprudents, dubtosos del seu recorregut, pendents de netejar el baf dels vidres i llevar l'aigua, sense cap visibilitat.

Duia les sabates xopes. Els pantalons molls. Les mans humides. El fred es deixava tastar mentre un calfred em recorria l'esquena de dalt a baix. No vaig tenir temps de reaccionar i posar-me a l'esguard de l'onada d'aigua provocada pel conductor de l'autobús urbà. Per un moment vaig creure'm contemplant un temporal de llevant a la platja de Lloret, on a voltes, el mar, arriba fins a les pedres amagades on hi hauria la sorra de la platja i en el xoc, aixeca una cortina d'aigua fent del mal temps un espectacle.

A la primera reacció de sorpresa van seguir la indignació i els renecs. Ja no em calia dur paraigües ni córrer. La tramuntana, semblava bufar amb més força que mai i tot i caminar en posició d'atac, duent el paraigua agafat amb les dues mans, inclinat endavant i lluitant a cada pas, ella s'encarregava de girar-lo i trencar-li les barnilles.

Sota la pluja, moll com un ànec, amb els cabells regalimant aigua per la cara, les ulleres amarades, sense veure-hi tres dalt d'un burro - segurament com el conductor d'aquell vehicle -, vaig entomar la segona onada d'aigua. Aturat, obert de braços i mans, girat en direcció al cotxe que havia provocat en mi la sensació d'indefensió i resignació més potent que havia viscut en els darrers anys, vaig veure com s'aturava un cotxe blanc, posava els intermitents d'emergència i s'encenien les llums de marxa enrere.

T'has mullat? - va preguntar-me - Ho sento molt. Vinga va, puja!

Era ella, havia tornat a buscar-me. No volia que em mullés.