No hi ha millor regal
Us heu fixat mai en la fal·lera que tenim tots plegats, per arreplegar, quan ens donen quelcom de valor, suposadament "gratis"!
Per més que tots pensem que ningú regala res o qui ho regala, no li dóna el mateix valor que nosaltres, ens llencem al damunt de l'oportunitat com si ens hi anés la vida.
Abans de dir, jo no, pensa-ho bé.
A la televisió, en directe i en relats que hem escoltat a converses de cafè, al carrer, la feina o fins i tot a casa, de ben segur que, tots en podríem explicar un munt de casos que ens deixaren perplexes. Per exemple, els representants d'una Comunitat Autònoma que, en una fira pretenien oferir als seus visitants un present publicitari i, en el recorregut des del seu magatzem fins al seu estand de fira, la gent va assaltar el lot, agafant-ne un, dos o tants com poguessin, arriscant-hi fins a la vida, per obtenir el preuat botí: Un paraigua.
Has participat mai en batusses per menjar sardines, xocolata desfeta o un cafè?
Has donat un like, compartit un post, enviat correus electrònics o reenviats missatges de telèfon, fins i tot de deu en deu, per a aconseguir ser el més popular, votat o participant en un sorteig de vés a saber quin premi? Tots aquests exemples tenen un motiu ocult. Una estratègia de màrqueting.
Un regal hauria d'estar fonamentat en el valor que saps que té per a tu mateix i per les persones que el rebran. No té cap valor per a nosaltres regalar allò que no fem servir, que tenim repetit o senzillament que no ens agrada o no utilitzem. Senzillament jo d'aquest acte en diria, compartir.
Diuen les estadístiques que si jo tinc dos pollastres i tu no en tens cap, tots dos en tenim un. El mateix ens passa amb la mitjana de les rendes i qualsevol altre càlcul que es generalitzi. Sempre hi ha qui té molt i qui no té res.
Així doncs, donar-ho tot sense esperar-ne res a canvi és només una frase publicitària? hi ha qui comparteix el poc que té?
Com en tota estadística, l'excepció confirma la regla. Jo en sóc un cas real. Quan econòmicament més fotut estava, un desconegut em va donar mil euros. Ni em coneixia, ni em coneix. Sense esperar res a canvi i sense ser milionari. Tan sols perquè va seguir els seus principis i valors. Ell era una persona afortunada per tenir treball i no patir angoixes econòmiques. O sigui, va creure que podia fer una acció directa, sense cap altra recompensa de saber que ajudava a una família i va donar una quantitat significativa, també per a ell, a algú que ho estava passant malament.
No hi ha millor regal que, un dia, conèixer gent com tu.
Per més que tots pensem que ningú regala res o qui ho regala, no li dóna el mateix valor que nosaltres, ens llencem al damunt de l'oportunitat com si ens hi anés la vida.
Abans de dir, jo no, pensa-ho bé.
A la televisió, en directe i en relats que hem escoltat a converses de cafè, al carrer, la feina o fins i tot a casa, de ben segur que, tots en podríem explicar un munt de casos que ens deixaren perplexes. Per exemple, els representants d'una Comunitat Autònoma que, en una fira pretenien oferir als seus visitants un present publicitari i, en el recorregut des del seu magatzem fins al seu estand de fira, la gent va assaltar el lot, agafant-ne un, dos o tants com poguessin, arriscant-hi fins a la vida, per obtenir el preuat botí: Un paraigua.
Has participat mai en batusses per menjar sardines, xocolata desfeta o un cafè?
Has donat un like, compartit un post, enviat correus electrònics o reenviats missatges de telèfon, fins i tot de deu en deu, per a aconseguir ser el més popular, votat o participant en un sorteig de vés a saber quin premi? Tots aquests exemples tenen un motiu ocult. Una estratègia de màrqueting.
Un regal hauria d'estar fonamentat en el valor que saps que té per a tu mateix i per les persones que el rebran. No té cap valor per a nosaltres regalar allò que no fem servir, que tenim repetit o senzillament que no ens agrada o no utilitzem. Senzillament jo d'aquest acte en diria, compartir.
Diuen les estadístiques que si jo tinc dos pollastres i tu no en tens cap, tots dos en tenim un. El mateix ens passa amb la mitjana de les rendes i qualsevol altre càlcul que es generalitzi. Sempre hi ha qui té molt i qui no té res.
Així doncs, donar-ho tot sense esperar-ne res a canvi és només una frase publicitària? hi ha qui comparteix el poc que té?
Com en tota estadística, l'excepció confirma la regla. Jo en sóc un cas real. Quan econòmicament més fotut estava, un desconegut em va donar mil euros. Ni em coneixia, ni em coneix. Sense esperar res a canvi i sense ser milionari. Tan sols perquè va seguir els seus principis i valors. Ell era una persona afortunada per tenir treball i no patir angoixes econòmiques. O sigui, va creure que podia fer una acció directa, sense cap altra recompensa de saber que ajudava a una família i va donar una quantitat significativa, també per a ell, a algú que ho estava passant malament.
No hi ha millor regal que, un dia, conèixer gent com tu.
Cap comentari
Desa el teu comentari