Josep Cassany

Opinió i relats curts en català
Articles d'opinió sobre fets quotidians, tractats des d'un punt de vista personal, crític,irònic, eufòric o irreverent. Secció especial de relats curts en català.

Novetats

Girona, dies de boira i escola






De petit, em llevava amb la mandra enganxada als llençols. Feia fred.

Els meus ulls, sovint closos per la quantitat de lleganyes empastifades a les pestanyes, no em deixaven complir les ordres de la mare que, tot cridant, em demanava que m'aixequés per anar a col·legi.

El baf  bullent que desprenia el meu alè, provocava columnes de vapor que s'enlairaven cap al sostre fent-me saber el fred del ambient. Qui amb dos dits de seny voldria sortir del llit ?

Mig endormiscat, escoltava els sorolls provocats per la gent de casa. Hi havien corredisses per arribar primer a l'únic vàter d'aquell pobre pis.

El pare, el primer en llevar-se i sortir de casa, a la tornada i mentre pujava les escales de casa, xiulava tres notes, la del mig sostinguda, per fer saber a la Lolita que ja havia arribat. Calia que tots estiguéssim llevats, amb la cara neta i pentinats, vestits i asseguts a taula, a punt per esmorzar i així, no provocar la seva poca paciència.

Cada dia, al primer avís de la mare per llevar-nos, el pare sortia per la porta en direcció a la Fleca. Comprava una barra de pa, de forn de llenya, brioixos i panets. De tornada, recollia la subscripció de "Los Sitios" més endavant anomenat el Diari de Girona.

Mentre ell esmorzava, repassava les noticies pel damunt, deixant el diari damunt la taula per tal que a nosaltres, ens piqués el cuquet de la curiositat i li féssim un cop d'ull. Val a dir que, amb la persistència del qui repeteix les seves accions dia  a dia, ho va aconseguir. Al començament, llegíem la programació de la televisió, els esports i les noticies de robatoris o desaparicions fins que, al cap d'un temps, la disputa per llegir primer el diari, començava amb els titulars més destacats de la portada,

Mai vaig xucar el meu brioix en el got de llet amb Nesquik del mati. Prou feina tenia per retirar el tel blanc de la llet que es formava pel seu damunt. Mentre el tel era uniforme, una cullereta em bastava per retirar-lo tot d'un cop. Si algú remenava i trencava el tel en mil bocins, la llet acabava freda i colada de nou.

Una senzilla estufa de gas butà, la Butatherm, escalfava una mica l'ambient abans no sortíssim per la porta en direcció a l'escola. Els més petits, ens hi acostàvem tant com podíem, literalment, ocupàvem tot l'espai del damunt i el davant, intentant retenir l'escalfor que ens permetés armar-nos de valor, prendre l'abric i la bufanda i sortir de casa per anar cap a Col·legi.

Tots el teníem prop de casa. Vivíem al barri vell de Girona i el Bruguera, estava situat a la part més rellevant de la ciutat, a l'altra costat de riu, a la Gran Via de Jaume I. 

Dia de Ram
Abans no hagués fet la Primera Comunió, cap dels nois de casa duria pantalons llargs. Així doncs, pantalons curts, mitjons de llana, botes altes, samarreta,camisa, jersei i un abric  gruixut, tot plegat, rematat amb la bufanda de llana color beix  feta a mà per la mare, es convertia en el meu uniforme d'escola.

Recordo el meu primer dia d'EGB, encara que no sé per quins setze sous, vaig arribar-hi més tard que els meus companys de classe. El mestre, un xicot jove de qui ja no recordo ni el seu nom, em va fer seure a les files del davant. Alguna relació d'amistat el devia unir amb el meu germà gran doncs, recordo que, em va regalar un d'aquells sobres plens de soldats de plàstic i color verd que tant ens agradaven a tots. 

La Girona grisa i humida, a hores d'ara sembla de llegenda.

Sota el gruix de llençols, mantes i cobrellits que escalfaven les meves nits, la mare em feia dormir amb pijama de cotó i peucs de llana. Poc abans d'enfilar el camí dels somnis, la mare omplia la bossa d'aigua calenta, la passava entre mig dels llençols per escalfar-los i així, aconseguir posar-nos al llit d'hora i sense protestar.

Cada mati, el terra de mosaic i les parets de pedra cobertes per ciment empobrit, regalimàvem aigua del vapor acumulat per la diferència de temperatura del nostre alè i l'aire fred de l'habitació. Més valia tenir a prop teu, sota el llit, les sabatilles que et permetessin posar-hi els peus directament a dins doncs, no era un risc sinó certesa, acabar amb els peus molls i freds cada mati.

El meu camí cap a l'escola a voltes es feia llarg i ple de paranys. Abans de sortir per la porta de l'escala, sempre oberta, val a dir, notava la fiblada d'aquella fred humida i punyent que tossuda, s'enfilava pel damunt dels mitjons, pujant pels genolls i allotjant-se a tot el meu cos. Duia la maleta amb les llibretes de l'escola penjada a l'esquena. Les mans, amb els punys aplegats,  dins les butxaques de l'abric. Cap cot, el nas entaforat dins la bufanda i amb el baf acumulat llençat al aire, em convertia en una màquina de vapor.

Potser, cinquanta passes a contar des de la porta de casa,  em separaven del pont d'En Gómez. La humitat del riu, llevava cada mati una boira tant densa que es podria arribar a tallar. No es veia res més enllà de la punta del meu nas. Gris, tot gris. Travessàvem el pont sense saber que hi havia al davant. De vegades, la bombeta situada a l'arc situat al mig del pont, cremava i ens guiava per seguir el seu camí o fer-nos saber que, encara ens quedava mig pont per sortir de la boira. 

Quantes aventures viscudes i  quants records.

Cap comentari

Desa el teu comentari i comparteix aquest article amb els teus amics a les xarxes