A la cua

Talment processó dels Dolors. Un a un, rere un l'altra, aturem el cotxe i com aquell qui diu, encara no hem enfilat el camí de la platja. Les processons abans es feien de Barcelona cap a la Costa Brava i ara som nosaltres, pagesos, qui per enveja malalta, hem posat totes les traves a la Carretera per semblar-nos als pixapins i Senyors de Barcelona que, talment abans com ara, sortien escopetejats de la ciutat a la recerca de la sorra de la platja, la maltractada paella i la Sangria, objecte de desig, en la llarga i feixuga retenció que esportivament han encaixat sempre a fi d'obtenir el preuat retrat, ara anomenat selfie, que obtingui més likes i més comentaris de les seves amistats que, al mirar el retoc i cara de felicitat, creuen que ha estat un camí de flors i violes.

Pobres de nosaltres, pagesos, que hem posat els semàfors a les carreteres comarcals, per tal que puguin passar vianants, si és que mai en passa un, aturant als cotxes minut a minut, per si mai un Avi Siset acompanyat dels seus amics volgués asseure's al costat de la Carretera a veure'ns passar i així, fer volar coloms d'on anem, a qui portem al costat i desitjant, que alguna donassa de llavis molsuts i pitram descomunal s'aturin a comprar a l'estanc o bé, si són de terres llunyanes o acabades d'arribar, els preguntin si aquesta cua les durà fins a mar.

Amb tant de temps al davant, segons el pagès que dugui el cotxe, el viatge es fa més llarg que un dia sense pa. Radars de tram absurds, a carreteres on no hi ha trencants, incorporacions ni desviaments que facin del tram, zona perillosa. Rètols on adverteixen dels radars i deixen el dubte al dominguero que creu, que si va a seixanta kilòmetres per hora, segur no el caçaran. Mossos, situats en rotondes que atemoreixen els conductors. En fi, una cursa d'obstacles absurds que no deixen d'obligar a tocar el fre al conductor del davant, que obliga al de darrere, alhora que l'altra s'encomana i acaba per aturar el trànsit i començar la caravana amb l'anomenat efecte acordió.

A tots aquests professionals del trànsit, lliure pensadors de la xarxa de carreteres públiques segures, demanar-los que es quedin prop de la capital, mentre els pagesos fem el que vàrem fer tota la vida, regular-nos nosaltres mateixos les carreteres, la velocitat i la seguretat, per tal que sortint molt més tard de casa, arribem molt abans que els pixa-pins, trobem aparcaments a prop de mar i no arribem cansats i tips de tantes cues i amb ganes de marxar o tirar-nos a la beguda del xiringuito, que a banda d'escurar-nos les butxaques encara pot oferir-nos alguna cosa pitjor, un servei lent, poc professional i car.

Si per mi fos, als caps de Trànsit, els enviava a pasturar xais, vés a saber, si veient que els ramats també se'ls poden escapar de les mans, confiarien més en els gossos de Tura o bé triarien per no deixar sortir mai al ramat del seu tancat.

Val més arribar tard que no arribar mai, però si més no, millor que arribem avui.