Pèrdues i guanys, balanç 2015
S'acosta el cap d'any i d'una manera o l'altra tots mirem de reüll enrere. Tot plegat, com si haguéssim de passar comptes amb nosaltres mateixos. Quins són els propòsits complerts dels objectius que ens vàrem fixar quan tot just començava l'any.
I no em refereixo a aprimar-nos, fer esport dos cops per setmana, ni tan sols, la indepe. Si més no, l'amic Carod Rovira que fa anys la va vaticinar pel 2014, no ha acabat de veure complert aquest desig ni el 2015 i si seguim així, potser tampoc l'arribarà a veure mai.
No sé vosaltres, però en tot cas els meus, eren objectius més intangibles. Em vaig proposar pessigar la felicitat.
Per retrobar-la tenia un pla. Començar a creure que no havia de patir per les coses que no tenien solució, perquè no en tenen, ni tampoc per les coses que sí en tenen doncs, si en tenen, no cal patir per elles. Tant patir per les situacions que m'obligaven a viure sotmès a les circumstàncies, no sabia com, però havia d'aconseguir-ho. Val a dir, que he arribat a pessigar-la.
L'experiència em demostra que no existeix la felicitat absoluta, o més ben dit, és passatgera. A voltes un instant, un moment, uns dies o vés a saber, una llarga temporada.
He conegut la felicitat als ulls de qui la viu i la comparteix. Quan surts d'un període fosc, tanta joia resumida en l'actitud d'una persona, sembla que no pugui existir. Doncs, tinc la sort de compartir l'amistat amb la felicitat.
No puc deixar de pensar en l'Assumpció, la nostra germana. Compto quants som i una mà em basta. La Xon, compartia les meves estones de felicitat per les coses que he anat conquerint. La feia patir, tot i que sabia de la meva fortalesa, també sabia que em calia fer coses diferents per obtenir resultats diferents.
El càncer li va causar dolor i mort. Mentre l'acompanyàvem, va extreure de nosaltres els somriures que en la infantesa vàrem endreçar per quan ens manquessin. Me'n va regalar un munt abans de marxar. Si més no, quan va finar era conscient de la millora de la meva situació laboral i per tant, se sentia alleugerida d'aquest patiment.
No he deixat de fumar, ni faig esport. No és que no vulgui, però no era aquest l'objectiu. Per aquest any que ve, crec que començaré per fer petits canvis que tornin a donar resultats diferents. Segurament, sense voler o saber, ho fem tots. Si fixem objectius i canalitzem les nostres energies en cada pas que donem, quan acabi el 2016 tornarem a mirar enrere i podrem meravellar-nos del camí recorregut.
Tòpicament, la felicitat no està en el destí sinó en el camí del dia a dia.
I no em refereixo a aprimar-nos, fer esport dos cops per setmana, ni tan sols, la indepe. Si més no, l'amic Carod Rovira que fa anys la va vaticinar pel 2014, no ha acabat de veure complert aquest desig ni el 2015 i si seguim així, potser tampoc l'arribarà a veure mai.
No sé vosaltres, però en tot cas els meus, eren objectius més intangibles. Em vaig proposar pessigar la felicitat.
Per retrobar-la tenia un pla. Començar a creure que no havia de patir per les coses que no tenien solució, perquè no en tenen, ni tampoc per les coses que sí en tenen doncs, si en tenen, no cal patir per elles. Tant patir per les situacions que m'obligaven a viure sotmès a les circumstàncies, no sabia com, però havia d'aconseguir-ho. Val a dir, que he arribat a pessigar-la.
L'experiència em demostra que no existeix la felicitat absoluta, o més ben dit, és passatgera. A voltes un instant, un moment, uns dies o vés a saber, una llarga temporada.
He conegut la felicitat als ulls de qui la viu i la comparteix. Quan surts d'un període fosc, tanta joia resumida en l'actitud d'una persona, sembla que no pugui existir. Doncs, tinc la sort de compartir l'amistat amb la felicitat.
No puc deixar de pensar en l'Assumpció, la nostra germana. Compto quants som i una mà em basta. La Xon, compartia les meves estones de felicitat per les coses que he anat conquerint. La feia patir, tot i que sabia de la meva fortalesa, també sabia que em calia fer coses diferents per obtenir resultats diferents.
El càncer li va causar dolor i mort. Mentre l'acompanyàvem, va extreure de nosaltres els somriures que en la infantesa vàrem endreçar per quan ens manquessin. Me'n va regalar un munt abans de marxar. Si més no, quan va finar era conscient de la millora de la meva situació laboral i per tant, se sentia alleugerida d'aquest patiment.
No he deixat de fumar, ni faig esport. No és que no vulgui, però no era aquest l'objectiu. Per aquest any que ve, crec que començaré per fer petits canvis que tornin a donar resultats diferents. Segurament, sense voler o saber, ho fem tots. Si fixem objectius i canalitzem les nostres energies en cada pas que donem, quan acabi el 2016 tornarem a mirar enrere i podrem meravellar-nos del camí recorregut.
Tòpicament, la felicitat no està en el destí sinó en el camí del dia a dia.
Cap comentari
Desa el teu comentari