Josep Cassany

Opinió i relats curts en català
Articles d'opinió sobre fets quotidians, tractats des d'un punt de vista personal, crític,irònic, eufòric o irreverent. Secció especial de relats curts en català.

Novetats

Valenta ? no més que tu


Articles d'opinió i relats curts en català d'en Josep Cassany





Tancava la porta i començava el calvari.

Càncer, les proves no donaven lloc a interpretacions de cap mena per als resultats de les anàlisis. Una mamografia rutinària, sense que jo hagués detectat aquell estrany bulto, havia aconsellat realitzar una biòpsia i analitzar les cèl·lules. 

L’ascensor s’aturava a cada planta i jo m’afogava dins aquella maleïda caixa que obria i tancava lentament les seves portes a cada planta del Hospital. Caminava poc a poc i amb la mirada perduda. Per fora semblaria serena però per dintre, només volia cridar.

Perquè a mi ! Per què m’ha tocat a mi ?

Mirava i no veia a la gent com es movia al meu voltant, ells, aliens a la meva desgràcia, com si no els hi anés res i certament, a ells, no em semblava pas que els hi anés la vida. La ciutat continuava amb el seu rugit constant i pervers, tot es movia a pressa. Els cotxes pitaven perquè d’altres no els deixaven avançar. Motos a la carretera i motos damunt les voreres. Bicicletes, patinets, gossos, vianants, tots corrien menys jo. M’havia quedat de pedra.

Vaig seure en un banc d’aquell parc, on de petits, els nanos de casa els hauria agradat pujar i baixar del castell a l'inrevés dels altres nens, pel tobogan, si alguna cosa podia dir d’ells era que sempre s’havien complicat la vida fent les coses de manera diferent als altres. I una llàgrima va sortir per rodolar galta avall i caure damunt del meu pit, orgull de la meva feminitat i en aquell moment, causa de tanta desgràcia.

Agafaria el metro per no tenir de parlar amb ningú, allà ets invisible als ulls d’uns turistes més preocupats per no perdre la parada, escoltar la seva música o pendents que els lladres no els agafin la bossa. M’acostaria fins el mar, bressol de tots els blaus com l’anomenava Kavafis, cercava el seu recer i calma a l’illa del seu pit. Aquell dia em calia un amic.

I mentre mi acostava em deixava seduir per la seva olor, la seva humitat, l’escalfor del sol de primavera i l’aire que bufa de llevant. Em calia trepitjar la sorra molla sota els meus peus per sentir-me arrelada a la terra, mullar-me, recórrer tota la platja. Deixar de mirar-me el melic i mirar més lluny, cap al est, d’on prové el sol i el mar desdibuixa el seu blau amb el cel.

Jo em deia per mi mateixa, que no era la primera, ni la única, ni la última dona que tenia càncer de pit. Moltes abans que jo, havien patit i patirien aquesta malaltia, que si be abans els arravatava la vida a totes, ara la ciència ens permet sobreviure a la majoria. 

M’obriran, m’extrauran el tumor i si cal em faran una mastectomia. A hores d’ara no he entès el procés, després de donar-me el resultat, no he sentit res més, el meu cap s’ha posat a treballar per organitzar-ho tot, com els ho explicaré als nanos, al Pep, a la meva mare o a les meves germanes. Si jo l’estic patint, elles són del grup de risc. A partir d’ara, s’hauran de començar a fer proves més sovint, segurament una o dues mamografies cada any. Te’n adones que mentre penses per tu mateixa negues l’evidència dient-li malaltia quan en realitat es càncer. D’acord, quan de petita escoltava als pares parlar entre ells de la mort d’un parent, un amic o un conegut, per raó del càncer, no l’anomenaven i ens deien que havia mort d’un mal lleig. I tant lleig que era, s’enduia a petits i grans sense donar-los masses oportunitats per guarir-se.

Pensa, pensa be què en saps del càncer de pit. Que t’han explicat, has escoltat a la tele o que has llegit. Què m’ha dit la Doctora ? Be, el fet d’haver-me detectat el tumor quan aquest és petit, es una avantatge per tal de poder extirpar-lo abans no es faci més gran o s’estengui cap als ganglis. Em faran una intervenció per extreure’n el tumor i el teixit que l’envolta per assegurar-se que no en quedi cap rastre de les cèl·lules cancerígenes. 

Després de l’operació, potser em caldrà radioteràpia. Així s’acabarà tot. Me’n sortiré, ja ho veuràs. Però, com em quedaran els pits ? no podré tornar-los a lluir a la platja, ni amb un vestit o un escot que deixi als homes bocabadats. Em quedaran diferents, un més gran que l’altra i segurament amb cicatrius. Però que estic pensant tonta de mi ? penso en agradar als altres i presumir quan mi estic jugant la vida ?

Podria ser que em calgués una mastectomia de tot el pit. Moltes dones demanen al seu cirurgià reconstruir-lo en la mateixa operació.- No ho se, no ho se, em repetia, pobre de mi -

No em podia quedar asseguda tot el dia, dintre meu cridava: reacciona Laura, sigues valenta, afronta la malaltia, deixa’t guiar per el metges i extreu el càncer que portes dins. La vida son quatre dies i no cal passar-ne dos patint.

Que vaig fer ? calçar-me i posar-me a caminar, tornar a casa, parlar amb en Pep i explicar-los als nanos quina era la situació i com estava convençuda que me’n sortiria.

Valenta ? Totes les persones som molt més valentes del que ens sembla. Potser parlant, direm que no, que davant d’una cosa així, no sabríem com afrontar-lo però, les ganes de viure i l’estimació d’aquells que ens envolten, donen forces per superar-te i tirar endavant.

A la fí del meu relat, em va preguntar - Coneixies Oncolliga abans no et detectessin el teu càncer de pit ? 

No noia, com molts d’altres, creia que el càncer no el patiria mai, que això no em passaria i per tant, hi havia moltes coses a que donar importància i que ara me adonat que no en tenen tanta.

Es cert, a mi m’han canviat els valors. Em semblava que amb diners es comprava tot o quasi tot i ja veus, que per molts diners que tinguis, hi ha malalties que ens afecten a tots. Ara valoro molt més la vida. La vida en lletres grans que vol dir, estar be amb mi mateixa i amb tots els que m’envolten.

La gent d’Oncolliga som voluntaris. Malalts, metges, familiars i amics que han patit i conviscut amb el càncer. Gent que creiem en la importància que té per el malalt i la família sentir-se acompanyat, poder-te informar de tot el que necessitis saber i comptar amb el suport de tots per afrontar-lo, superar-lo i finalment, vèncer al càncer. Ens agrada ajudar a altres persones, com ara tu, que ara estàs passant-ho malament amb el càncer.

El meu metge m’ha posat en contacte amb vosaltres, diu que feu moltes activitats i xerrades, que podeu ajudar-me i donar-me suport. Amb tot el que m’has explicat, veig que tu, ho has superat molt be.

No et pensis, sempre et queda una por, però a casa diuen que allò que no et mata et fa més valenta.

Temps més tard, les dues sèiem darrera la taula de inscripcions del run4cancer. Feia fred, ens havien demanat que hi anéssim a quarts de nou i tot just, a les vuit del mati, ja hi érem tots per començar a muntar la paradeta. Jo li en deia així d’aquell estand. Ens feia servei per a tot, tan i xucàvem el pa amb tomàquet per fer els entrepans, com per inscriure als corredors, oferir informació d’Oncolliga o si convenia, com a escenari improvisat per donar les darreres instruccions als participants.

Entre una i altra inscripció, ens fèiem passar la fred com podíem. Vaig donar-me conte, que al veure a un dels participants, la meva amiga s’emocionava. Era el seu germà. Havia vingut expressament des de Tolosa, França, ciutat on vivia i treballava, per estar al seu costat en un dia com aquell.

Dies més tard, llegia un article en el diari que explicava: La malaltia, el càncer, o com vulgueu anomenar-lo, es venç a somriures. Tan important es l’atenció dels metges per salvar una vida, com l’estimació que poden donar i rebre els qui ara l’estan patint.

Ara sovint obro les portes d’aquell Hospital que em va salvar la vida. No m’ha abandonat la sensació d’ofec del primer dia al entrar al ascensor, ho assumeixo i intento superar-ho. Visito a persones i famílies a qui els cal suport. Xerro amb ells, els pregunto pel seu estat, la seva evolució o com es troben. Els explico que no hi ha una única manera de superar la malaltia, cadascú troba el seu camí i si els cal, un grup de voluntaris formem Oncolliga per tal de donar-los suport, informar-los i ajudar-los en tot allò que pugui estar al nostre abast. La nostra recompensa es el seu somriure i amb els somriures, ajudem a vèncer el càncer.

Valenta ? no més que tu.

Cap comentari

Desa el teu comentari i comparteix aquest article amb els teus amics a les xarxes