Josep Cassany

Opinió i relats curts en català
Articles d'opinió sobre fets quotidians, tractats des d'un punt de vista personal, crític,irònic, eufòric o irreverent. Secció especial de relats curts en català.

Novetats

ja en estic fins els collons

Articles d'opinió i relats curts en català d'en Josep Cassany

I mai més ben dit !! ja en estic fins els collons de viure la crisis i patir fins a morir ! La crisis m'ha dut a conèixer els extrems de la pobresa.

Jo havia conegut la pobresa de nen, quan els pares, amb sis fills, els costava arribar a fi de mes o ni tan sols es plantejaven com passarien la primera de les setmanes d'aquell mes.

No se com, però de ben jove, ja vaig pensar que tenia que prosperar. Els diners m'agradaven per que m'ajudaven a aconseguir coses materials que mai havia tingut. De fet, vaig prosperar tant, que vaig passar per davant de pares i germans en poc temps. Tenia més que ells i recordava molt be d'on venia i com ho estava aconseguint. Pas a pas i sense pretendre passar per davant de ningú.

Han passat trenta anys i he retornat a la pobresa. La pobresa absoluta. A la pobresa que em provoca la incertesa de no saber si demà tindré diners per comprar menjar. Salvat per la campana. Per més que facis no arribes enlloc. Per més que et sembli que fas tot el que pots, saps que podries fer més i que no fas prou.

Tant se'n fa que tinguis experiència, coneixements, emprenedoria o qualsevol altre qualificació que et sembli imprescindible com a valor capital de qualsevol empresa. Totes les empreses volen més. Volen joventut, títols, sous precaris, que t'hi deixis la pell i que no els costi res.

Com puc, bonament vaig treballant. Un dia d'una cosa i l'altre dia d'un altre. No dic mai que no a qualsevol feina. Sigui física o intel.lectual. Escric, ofereixo opinió, analitzo mercats, dissenyo, proposo sol.lucions, treballo i em deixo la pell per a qualsevol empresa que em vol contractar. A voltes faig de fuster, paleta, lampista o pintor, quan ara no faig de figurant per anuncis de televisió.

Sé que soc un comercial innat. Que tinc una visió comercial i empresarial que tomba a qualsevol altre aspirant. Però no tinc títols, ni edat, ni possibilitats de cobrar menys de mil euros al mes.


He arribat a un punt, que els que em coneixen creuen més amb mi que no pas jo mateix. L'actiu que perceben els altres, es aprofitat per uns pocs en benefici propi, però en cap cas, creuen que es mereixedor de l'estabilitat i recompensa d'un sou, d'una seguretat social, o d'un prèstec.

Calen emprenedors ? no, no en calen! doncs quan el que empren hi arrisca sovint acaba mort. Ben al contrari de societats més avançades que la nostra, conservadora i egoista, que creu que els mals dels uns no han de interferir en els èxits propis. Em fa bullir la sang pensar que algú com jo, qui podria estar donant feina i riquesa a la societat, ha de mendicar cada dia per menjar un mos de pa.

Els meus fills no podran dir mai que no m'he deixat la vida lluitant per sortir d'aquesta situació. Faig el que convingui, però quan més em desqualifico a mi mateix, més baix caic.

Un document com aquest, propi de la situació desesperada d'un pare de família que demà no te res per oferir als seus fills, no es propi del orgull que em queda dintre meu per continuar lluitant per sortir d'una situació desesperada. Es un document per no fer pena i que ha de servir per constatar la situació en la que visc. Molt millor que la d'altres que no tenen família de qui rebre un cop de ma, un cop de colze o una abraçada que et reconforta en un dia especial.

Fa tant de temps que només sento els pals dins les rodes, que penso que demà serà millor i que ho aconseguiré, que avui ja em canso només de pensar-ho. Mai he estat deprimit i sempre, malgrat quí cregui que em queixo més que no pas actuo de forma positiva, continuo en la lluita per treballar i aportar valors positius a l'empresari que vulgui creure en mi. Ja en hi ha prou ! Soc bon treballador, intel·ligent, crec i aporto aptituts crítiques i positives a qui vulgui conèixer l'opinió sincera d'una tercera persona.

Gràcies als Serveis Socials de l'ajuntament per atorgar-me l'ajut per comprar unes ulleres que em permetin veure. Gràcies al banc d'aliments que m'han nodrit tres mesos, d'arròs, llenties i cigrons per omplir la panxa. Gràcies als meus germans i família que molts de cops han estat la xarxa de seguretat per no deixar-me caure més avall.

Però ja en hi ha prou de tot plegat. Això s'acaba d'una manera molt senzilla: Treballant i cobrant un sou digne que em permeti mantenir-me per mi mateix. Jo dic prou ! Aquesta societat s'ha tornat boja ? 

1 comentari:

  1. Fa temps que vaig deixar de mirar les notícies. Desinformada? segurament, però més feliç. Mirava les notícies i acabava plorant.
    Avui, ara, m'ha tornat a passar el mateix.
    No defalleixo en creure en la humanitat però, malgrat tot, no aconseguiré mai entendre perquè, de vegades, la vida és tan injusta!

    Tx

    ResponElimina

Desa el teu comentari i comparteix aquest article amb els teus amics a les xarxes