Estimada Nana

Barcelona - Sant Gregori, 16 d'abril de 2015

Estimada Nana.

Tornaré lliure, passejaré per la vall, pujaré les muntanyes, miraré de fit a fit i amb els ulls nets per tantes llàgrimes, a les persones que de veritat van estimar-me.

Soc absent, invisible, no resto més que en el record dels qui m'acompanyaven de petita a l'escola, aquell edifici pintat de blanc, amb un gruixut sòcol de pedra i amb rajoletes de color groc que encara a hores d'ara presideix el carrer Major de Sant Gregori.

Em caldrà temps per ser jo mateixa, visitar els parents, preguntar pels amics. De ben segur, molts han marxat, igual que vaig fer jo de joveneta per escapar de casa. El poble se'm feia petit, volia saltar del pont de l'autopista damunt del primer camió, que en direcció Nord i destí Europa, s'aturés en sentir caure'm sobre la seva lona i mentre el conductor burxés entre la càrrega per mirar que res s'hagués trencat, jo amagar-me a la cabina i aconseguir la meva fugida.

Feia volar la meva imaginació en creure'm passejar per París, per la Riba del riu Sena, on m'aturava a observar com la pinzellada d'un artista, afegia la meva silueta a la seva obra. Recolzada a la barana d'aquell riu, podria enamorar-lo i convertir-me en la seva musa.

Podria haver fugit fent autoestop o agafant l'autobús, fins i tot podia marxar caminant i després d'un parell d'hores arribaria a Girona, però em semblava imprudent per a una noia de tretze anys, mantenir-se sola amb els diners d'una petita guardiola, més enllà d'una setmana. Se'm feia feixuga l'espera de trobar un home que em salvés, perquè per uns dies vaig creure que aquesta era la solució més senzilla i que de ben segur, comptaria amb el vistiplau dels meus pares. Sort en vaig tenir de la Padrina, la dona més bella que he conegut i la més vella que convivia a casa amb nosaltres.

Asseguda dintre d'aquella llar de foc a la cuina del Mas, removent la sopa que bullia en la cassola penjada per la cadena i ennegrida pel sutge que s'acumulava dia a dia, la Padrina cantava i remugava quan creia que ningú era al seu voltant. Amagada darrere la porta i sense fer cap soroll, jo escoltava la seva Zarzuela doncs, si ella em sabia jugant per allà, deixava de cantar i em cridava - Marieta vine cap aquí!

La cuina de casa encara anava amb carbonet, de fet tot el Mas era tan antic i estava tan atrotinat, que ens queia a trossos per més que el pare hi fes pedaços. Primer va tancar les golfes, niu de coloms pudents, que aprofitaven que no hi havia finestres per a fer d'aquell terrat el seu refugi. No gaire més tard, ja no volíem pujar a la segona planta doncs els cairats podrits per la humitat, semblaven que volien caure i deixar-nos sense sostre. Sort en teníem, anys enrere el pare havia construït una comuna a la terrassa del primer pis i de nit ja no ens calia sortir per la porta de la darrera, creuar el pati i arribar fins aquell quartet fastigós al costat de la cort de porcs. En aquella nova comuna, quan l'aigua de l'estiu es temperava, fins i tot podíem fer servir el plat de dutxa per rentar-nos.

La Nana, com jo anomenava la Padrina, em feia seure a les seves faldilles per donar-me escalfor tapant-me les cames amb el seu davantal. Començava sempre xiuxiuejant la mateixa cançó de l'arri-arri tatanet, compassadament movia els genolls perquè em semblés que galopava. Per berenar, un tall de pa amb xocolata i si acabava aviat els deures de l'escola, escoltaríem juntes a l'Elena Francis per la ràdio. Quants dubtes que tenien i quants consells els donava a les desgraciades "Piscis", mares solteres i altres dones desesperades per l'amor i desamor dels seus amants marits.

Els diumenges ens apressàvem d'aixecar-nos, rentar-nos i vestir-nos com si fos festa major. La missa començava a les deu i al primer que arribava tard, el mossèn li clavava la mirada per tal de saber a qui renyar a la sortida de l'homilia. El pare arribava quan totes nosaltres ja érem assegudes en els primers bancs i ell, amb altres amics, pagesos que llauraven un camp o altre, es quedaven a la porta xerrant tota l'estona per tal de no entrar. Aconseguien trencar el silenci provocat pel capellà i acabàvem totes plegades per girar-nos i cridar-los l'atenció, posant-nos un dit davant la boca en demanda de silenci i per tal que guardessin la poca vergonya que els quedava.

Després de dinar, tant el pare com els seus amics, botifarra i cigaló de Magno a Can Ribas, que els servia de refugi per amagar-se de la dona i fer volar coloms de la collita d'aquell any o queixar-se del preu que els pagaven per la llet.

Els matins de diumenge, a les dotze del migdia, els nois del poble jugaven a futbol amb l'Associació Esportiva Sant Gregori, orgullosos de portar la samarreta amb els colors del Barça. No recordo que cap d'ells despuntés i acabés jugant a primera, però de joveneta, totes les noies corríem per les bandes d'aquell camp de sorra per recollir-los la pilota i tornar-la mentre els picàvem l'ullet amb l'esperança que un o altra si fixaria i potser ens convidaria a sortir.

La meva mare renyava a la Padrina perquè creia que em consentia. Si la mare em donava deu cèntims per comprar llaminadures, la Padrina d'amagat me'n donava dos rals tot demanant-me que li'n portés per ella. - Si no tens dents - li deia jo – per això porta'm pega dolça i si vols, compra't una xupa xup per tu.

El dia que el pare i la mare van dur-me a treballar per primer cop a un Hostal de Calella, pel camí aprofitaven per instruir-me en com havia de comportar-me i que era el que esperaven de mi. Els diners de la mesada els hauria d'enviar-los quan cobrés i ells, ja s'encarregarien d'administrar-los i guardar-los a fi de bé. A pagès la noia havia de lliurar la dot i, els pares i sogres, signar convenientment els documents que regulaven el matrimoni. Així ho havien fet els seus pares amb ells signant els pactes prematrimonials i així volien que fos quan em lliuressin promesa al meu marit.

Calella em va obrir la porta i jo m'hi vaig apressar en creuar-la.

De dia mentre treballés a l'hostal, vestiria de minyona amb un vestit de color negre i davantal, sense còfia però amb els cabells ben recollits i clenxinats. Saludaria als hostes quan baixessin a esmorzar i més tard, quan sortissin a banyar a la platja, aprofitaria per netejar les seves habitacions, això si, no podia obrir la porta sense abans estar ben segura que havien marxat. Després de dinar, tindria una estona lliure per poder aprofitar i sortir a passejar, anar a banyar o escriure als meus pares perquè sabessin que em tractaven molt bé. Tot plegat, explicat davant del pare que, amb el silenci i complicitat de la mare em recordava – fes bondat i tot el que et mani la Senyora –.

I així ho vaig fer. Tot el que em manava la Senyora. La meva primera minifaldilla i espardenyes amb taló me'ls va fer comprar dos dies després d'arribar

• No voldràs espantar-me la clientela amb els vestits de la teva mare. Ets jove i guapa i has de lluir. Fes girar als homes quan passegis per Calella, així segur que quan tornin a casa i els ho expliquin als amics, tots voldran venir. Surt a passejar, pinta't una mica, mou-te graciosament, no volem que ningú pensi que ets una noia fàcil, però tampoc una pagesa –.

Una setmana més tard, em va presentar a un dels seus clients, que com cada any, venia a estiuejar a Calella i si quedava tot un mes. El Jean Pierre era un jove bohemi de casa bona, va començar a estiuejar a Calella de ben petit amb els seus pares i en aquell moment, amb vint-i-cinc anys, venia sol i encara no s'havia casat. Cada any, les noies de Calella se'l rifaven i feien juguesques per saber quina de totes elles aconseguiria conquistar-lo. De fet, el Jean Pierre no semblava massa interessat en res més que no fos en la vela i el seu patí. Cada matí, com qui a pagès s'aixeca del llit amb la pressa per donar el primer menjar al bestiar, ell baixava fins a la sorra de la platja per enlairar la seva vela i sortir a navegar.

A la seva tornada, revolucionava l'hostal. Entrava per la cuina i sortia a la recepció per avisar a tots els hostes que el dinar estava a taula. Reia pels descosits i el seu color de pell bruna, accentuava encara més el color del seu somriure blanc intens. Jugava amb la mestressa i mentre em mirava, li preguntava d'on havia collit aquella perla que tot d'una l'ensopia de tristesa perquè no li feia ni cas.

• De pagès, vaig contestar.
• Fantastique!, va exclamar, m'agrada veure com el verd de la muntanya s'atansa fins al mar d'aquesta meravellosa Costa Brava. Acompanya'm un dia fins a Llafranc tot passejant i t'ensenyaré els racons més bonics que s'amaguen en aquestes aigües.

Per més que jo ho negués, Jean Pierre m'atreia com la terra a l'arada o el mar a la barca, però no era jo qui havia de dir si podia sortir a passejar amb ell, de fet jo hauria d'obeir el que manés la Senyora i ella, m'hi va empènyer.

Davant d'un mar quiet, una nit de lluna plena, descobria quin gust tenen els petons d'enamorats. A sal, a mar, a perfum francès. Jean Pierre era a l'aigua i em demanava que hi anés. Lentament, despullada, m'endinsava en l'aigua clara que em duia al seu costat i així, lentament, dolçament, menjar-me els seus llavis en el meu primer petó.

Un tocadiscs portàtil era tot el que necessitava Jean Pierre per fer una festa a l'Hostal. Quan acabàvem de donar sopar a tots els hostes, la música omplia el menjador per convertir-lo en pista de ball. La Senyora es deixava portar per l'alegria del Jean Pierre que davant seu, movia els malucs per provocar-la i fer-la ballar. Més d'un i dos dies, acabava ballant fins i tot la cuinera, una senyora andalusa que venia cada any a fer la temporada i no entenia ni una paraula de Català. De fet, va acabar per portar la família i viure a Calella però que jo sàpiga, mai va aprendre a parlar el Català.

Darrere el primer amor salat, va venir el més aspre. De la colla que jugaven a futbol a Sant Gregori un, va picar-me l'ullet. Era gelós, masclista, no em deixava dur els vestits que m'havia comprat amb les propines de l'hostal on de fet, no volia que hi tornés mai més a treballar i si calia, ell estava disposat a parlar amb el meu pare per demanar-li la meva mà i tancar el compromís per quan fos una mica més gran poder-me d'esposar. Encara sort de la Padrina, que veient les intencions d'aquell bon jan, va preguntar-los als pares per què no m'enviaven a estudiar a Barcelona.

• Segur que mentre serveix una bona casa pot estudiar i acabar per ser una dona de profit -.

Tot el que significava rebre i no gastar diners, era de bon grat dels meus pares i tal dit, tal fet, demanant referències a la Senyora de l'Hostal ella mateixa es va interessar perquè jo entrés al seu servei a casa seva a Barcelona.

L'acadèmia de Comerç donava classes de tarda i per pagar les classes i l'allotjament, treballaria tots els matins de dilluns a diumenge. La Senyora o Paquita com em va pregar que l'anomenés a partir d'aquell moment, em va acompanyar a acomiadar-me dels pares i mentre amb un braç m'abraçava, amb l'altre els feia senyals d'adéu.

Estudiava i treballava, treballava i estudiava i no feia res més. Els diumenges a la tarda la Senyora Paquita em demanava que l'acompanyés al cinema per no anar-hi sola – amb qui comentaré la pel·lícula – em preguntava. Sempre triava pel·lícules d'amor, sessions dobles que estrenaven cada setmana en una sala o l'altra del cinema de la ciutat. Barcelona era plena de colors i allà jo em sentia cosmopolita.

Els estius cap a Calella i els hiverns, a la ciutat. Cada cop es feia més llarg el temps entre visita i visita a casa els pares, la Senyora Paquita no em tractava com a la minyona que va contractar sinó com a la filla que mai va tenir. Sempre li he agraït que fos ella qui obrís la llum del meu món, ja que em va ensenyar que podia valdre'm per mi mateixa, pensar, decidir i finalment fer tot allò que un dia havia somiat. Com a clau de volta, va explicar-me la importància cabdal del respecte per la manera de pensar o fer dels altres.

• No cal compartir la manera de fer i pensar dels altres, només respectar-los i actuar amb coherència a la teva pròpia manera de pensar .

Una dona avançada a la seva època i que sempre va tenir amants. Els homes la buscaven pel seu físic i ella els rebutjava per les seves ments.

•  Qui només observa la bellesa exterior no entendrà la bellesa del meu interior, que al contrari que una bonica aparença que es marceix com una flor pel pas del temps, creix cada dia i esclata en la vellesa.

No hi ha dues dones iguals en el món i ella, em va donar eines per tal que jo em formés com a persona i prengués consciència del meu propi destí.

Quan els estudis m'ho permetien, em deixava acompanyar-la en els seus viatges per Europa a la recerca d'agències de viatge que omplissin de turistes l'hostal. Encara que no per tenir una educació reglada, jo parlava prou bé el francès, doncs en passar prou estius amb el Jean Pierre disposava d'ell com a diccionari de llit i a l'acomiadar-nos em demanava – No t'oblidis del teu diccionari francès! – i es referia a ell mateix i no cap llibre. Les onades de l'estiu portaven i se'n duien Jean Pierre com les llevantades fan amb la sorra de la platja.

Any rere any la ciutat em resultava més freda i buida, trobava a faltar l'escalf de les persones que t'omplen el cor de sentiments i enyorava la Padrina, que abans que cap altre de casa, havia intuït que jo necessitava créixer, estudiar, veure mon i com ella deia, tornar quan em sentís desarrelada.

Quan pensava en Sant Gregori m'agradava imaginar com alguns dels meus amics continuarien treballant la terra dels seus pares, però d'altres, sortirien cada dia cap a fàbriques, comerços o oficines de Girona. La transformació dels pobles era inevitable, les generacions més joves ens estàvem obrint camí a pas de caragol i preteníem transformar la societat conservadora en una més moderna i justa amb tothom. Havia esclatat una revolta on jo volia estar present. Les dones reclamàvem la igualtat de gèneres.

Un munt de cops vaig creure que era hora de tornar a casa i com passaria a qualsevol altre poble, de mi se'n parlaria. La noia que va marxar de casa per anar a descobrir mon, estudiar, treballar, ser independent, tornava amb aires de ciutat i lluiria descarada la seva feminitat per fer girar a tothom. Em passejaria pels carrers fumant les meves cigarretes i em resultarien indiferents les mirades que s'amagaven darrere el diari del bar del poble, de mi se'n parlaria, però en tot cas, no volia que fos per les frivolitats de cafè si no per les conviccions que es desprenien de la meva personalitat. Treballava, pensava i actuava per mi mateixa sense la necessitat de ser un home o tenir-ne un al meu costat.

Mirant enrere, sembla estrany haver trigat tant temps per arribar on li pertoca a tota persona, la igualtat sense distinció de sexes, races o religions. Encara ara hi ha qui creu que no s'hi ha arribat, que una actitud o l'altra és pejorativa i que malgrat tot, som o serem tractades de manera diferent i és cert, però per evolucionar, hi ha d'haver la nostra voluntat de canvi. Tot rau en la cultura i els costums, parany on no hem de caure per tal de poder educar als nostres fills de la manera com volem ser tractades.

Potser jo vaig haver de sortir de casa per rebre una educació diferent dels costums dels meus pares. La Senyora Paquita, la Nana i d'altres després d'elles, s'han esforçat a educar-nos en la igualtat de gèneres. Per a totes elles el meu reconeixement, puix que el seu llegat serà valorat i transmès a les properes generacions.

Així acabo el relat d'alguns retalls que varen ser importants en la meva pròpia història, la d'aquella nena que va marxar i que finalment avui ha tornat, com va dir-me la Padrina, quan m'he sentit desarrelada.

Amb els ulls nets per les llàgrimes vessades en l'enyor, he tornat a passejar pel carrer de Baix i he descobert com anava canviant la fisonomia del meu carrer, aquell que un dia fou l'antic camí Ral i molt més tard, el pati dels meus jocs. El poblet que recordava ha crescut i es nota la seva transformació i no només la de les cases i els carrers sinó, en la manera d'actuar de les persones. He volgut trobar una similitud de transformació en la natura doncs els boscos que envolten la vall, semblen els mateixos i no ho són, els arbres creixen i en neixen de nous, cauen les branques més febles o més velles i des del terra, es converteixen en adobs per oferir nova vida al bosc.

Torno lliure, m'he fet vella lluny de casa.

--

Per:

Pep Cassany.

Escriptor

@josepcassany

pepgirona66@gmail.com