Josep Cassany

Opinió i relats curts en català
Articles d'opinió sobre fets quotidians, tractats des d'un punt de vista personal, crític,irònic, eufòric o irreverent. Secció especial de relats curts en català.

Novetats

Girona ciutat de postal

Tot just fa quatre dies m’han demanat que parli de Girona, de la meva visió personal, del que em sembla que s’ha fet be a la ciutat i totes les coses que queden pendents per a fer.

Aquest es el resultat de l'entrevista a El Periodico 

Està escrit sota una entrevista personal i d'algun dels meus articles del meu blog, com aquest mateix.

Segur que molts de vosaltres confegireu un llistat ràpidament, probablement diferent els uns dels altres doncs un mateix fet potser interpretat positiva o negativament segons la personalitat i forma de ser del individu.  Com que parlaríem de la nostra ciutat, normalment començaríem  pel nostre propi barri o dels carrers per on habitualment recorrem el camí a la feina. Es normal, primer ho primer i per tant, s’ha de parlar d’allós que ens afecta directament a nosaltres. Per part meva, em costa criticar a la ciutat quan veig la transformació que ha sofert en els darrers 30 anys, passant de l’estat de cuc a crisàlide i d’aquest a una preciosa papallona.


Articles d'opinió i relats curts en català d'en Josep CassanyMoltes vegades interpreto Girona com el projecte inacabat d’aquell jove Joaquim Nadal que un dia va creure que només calia endreçar la ciutat i posar-la bonica per tal que tothom pogués admirar-la. De fet i si no recordo malament, ja fa un munt d’anys que es demanava a la UNESCO que el Barri vell de Girona fos patrimoni de la humanitat. Potser una mica exagerat, però per tal de sentir-nos cofois i que se’ns reconegués la feina feta, ja em semblava be.

Actualment i gràcies a la feina feta, Girona es promou turísticament. Venem l’encant dels carrers del Barri vell lligats a fets culturals diferenciadors com es l’existència del Call Jueu, que any a any continuem obrint les seves portes per a tothom que ens visita en Temps de Flors. Apostem per actes culturals com el Teatre. Esperàvem molt del TGV que portaria gran afluència de turistes i un gran nombre d’empresaris i alts càrrecs que es deixarien seduir per la qualitat de vida Gironina a només 38 minuts de la seva feina, molt més a prop de la hora de col·lapse circulatori de cada mati per entrar a Barcelona en cotxe. De moment, no sembla que es compleixin les espectatives.

Però Girona es molt més que carrers empedrats i edificis bonics, som les persones que hi vivim, treballem o estudien les que fem que Girona sigui especial a ulls dels forans. Com sempre dic, Girona una ciutat petita, un poble gran, es com un mocador brut i ple de mocs, on tots es toquen, on difícilment sortiràs a donar un vol sense trobar-te amb algú conegut, per tant, difícilment pots passejar de manera anònima.

Articles d'opinió i relats curts en català d'en Josep CassanyLa gent de Girona, la de tota la vida que diuen, te referències de tots els cognoms de la ciutat i no li cal aplicar la norma dels sis graus vist que amb un o dos referències que li donis es capaç de situar a la persona, la família o l’àmbit en que et mous sense masses errors. Els gironins, som una societat tancada. A opinió dels forans, resulta difícil introduir-se o integrar-se socialment a la ciutat. I no només ho pensen ells, jo hi estic d’acord.

Tot i tenir un alcalde socialista durant més de 25 anys, Girona es conservadora de mena. Les autonòmiques sempre han estat Convergents. Si a la ciutat votem la persona que creiem que pot fer millor la seva feina, es a les autonòmiques i a les estatals on tots votem els partits on creiem que podem identificar-nos més amb la nostra manera política de pensar. Per tant, conservadors. Entenc que bona part del pensament conservador prové dels nostres pares i avis, que havent viscut la Guerra o la Dictadura que la va seguir, preferien una certa estabilitat política amb tints nacionalistes catalans pactistes, que no pas un enfrontament contra el sistema espanyol que podria esclafar-nos i tornar-nos a èpoques passades. Els hi estava  bé el que s’anava aconseguint amb els pactes polítics i es creien a la burgesia catalana que proclamava la seva nacionalitat integrada dins Espanya.

La política municipal es una base més de l’actual procés, la major part dels municipis si han sumat i s’ofereixen com a suport de base per empènyer i donar consistència als líders dels partits, com a un veritable exercit de formiguetes que se saben insignificants una a una però que es creuen invencibles totes juntes.

D’altra banda el fenòmen ANC o quan una causa a priori perduda es troba amb persones que, sense ambicions personals, decideixen representar als seus conciutadans i donar-li veu de manera brillant, a nosaltres, tan com a ells mateixos, ens sorprèn l’èxit obtingut i que ens ha permès esdevenir  principals actors de la lluita independentista i  aportar la veu del poble a la política que, obligada, s’ha sotmès als desitjos del poble. Ells representen a tots aquells que en les tertúlies familiars es posicionaven en contra de l’actual situació economicoadministrativa amb Espanya i que per a resoldre-la, es posicionàvem amb la única solució possible que es trobava: la independència de Catalunya.

Personalment, tan se’m fa que la gent es sumi al procés independentista sigui per motius de cor o de butxaca, la suma si fos majoritària, podria desembocar en el reconeixement del dret a decidir dels catalans i finalment resoldre la qüestió en un o altra sentit.

Jo  votaria SI a la independència encara que també crec, com molts d’altres independentistes, que no seriem majoria. Als partidaris del NO, no els calen masses campanyes. Primer de tot, cal recordar que més de la meitat de la població de Catalunya té arrels fora del territori i per tant, vincles emocionals amb d’altres regions del país i també cal valorar que  fins ara no s’han mostrat participatius doncs estan segurs que mai ens deixaran marxar d’Espanya. Si s’arribés al cas de votar, sortirien a votar massivament en contra.

Els gironins ens mirem desconfiats a la capital i el seu cinturó, on hi viuen grans poblacions de gent vinguda d’altres llocs de l’Estat i que no creiem que hi estiguin a favor. Les manifestacions de Barcelona son com un miratge. Jo la veig com una reivindicació lúdica festiva, amb trets independentistes, però que agrupa a moltes altres situacions de descontentament. Vindria a ser com dir, prou, volem un país diferent, escolteu-nos i actueu d’una vegada. Els ciutadans de Catalunya volem canviar, ja en estem tips de maltractaments. No volem sentir-nos cornuts i pagar el beure.

Finalment vinc a explicar la tertúlia amb els amics d’aquest diumenge i on es volia parlar de Girona, el que s’ha fet be i malament i quins son els temes pendents de la ciutat. El resum, poc o res a dir, doncs s’ha estat més pendents del procés que de la política municipal. A més, el Sr. Puigdemont està representant la veu Gironina en el procés, esdevenint un activista compromès.

Certament ens ha sobtat a tots veure un alcalde Gironí tant clarament compromès amb la independència de Catalunya, acostumats a tenir fins fa 4 anys, alcaldes que podíem saber que eren catalanistes i que probablement estarien d’acord amb la independència, però alhora no es sentien lliures per expressar-ho públicament. De la mateixa manera que tampoc ens ha sobtat massa la desfeta del PSC gironí doncs, les persones que en formaven part, no semblaven encaixar amb la militància del PSOE.


Ningú ha entès el Federalisme i per tant, pocs són els que el defensen. Voler imposar un corrent que no reclama cap part de la societat, era una tasca complicada o impossible. Tant divergents eren les corrents de pensament dins el partit entre partidaris del espanyolisme i el catalanisme, com caòtica era la situació personal dels representants del partit que no sabien a qui servir, si a les ordres de partit arribades de Madrid o a les seves pròpies conviccions, fins que tard o d’hora es preveia  un trencament inevitable. Crec que el PSC estava liderat per catalans amb el suport dels vots dels immigrants espanyols que viuen a Catalunya. Finalment, quan des de Madrid se’ls crida a l’ordre entre files, comença la desfeta doncs, les conviccions personals dels dirigents catalans se imposen a les ordres de partit.

Cap comentari

Desa el teu comentari i comparteix aquest article amb els teus amics a les xarxes