Josep Cassany

Opinió i relats curts en català
Articles d'opinió sobre fets quotidians, tractats des d'un punt de vista personal, crític,irònic, eufòric o irreverent. Secció especial de relats curts en català.

Novetats

ja no hi han "nens de carrer" a les ciutats

No, ja no hi han nens de carrer a les ciutats.

Temps enrera vaig visitar una exposició de fotografies antigues a l'espai de la Carbonera del barri de Sant Félix a Girona. De petit, els amics també l'anomenaven el barri xino. Nosaltres no, nosaltres deiem que era la porta al barri.

A casa, som 6 germans. El pare, la mare, els amics, els amics dels amics i els parents de pas i veíns o veïnes del barri. A casa, sempre hi havia gent. Si avui tenir dos fills ens porta molta feina, que devia passar-lis pel cap als pares per tenir-ne sís  i sense cap comoditat.

Peró avui toca recordar. Recordar la infantesa. La infantesa i els jocs. Els jocs i els amics. Els veíns, els cridaners, els gitanos, els bojos, els pobres, al ratet i a la rateta, al Sr. Nadal, a molta i molta de la gent de barri.

Si tanco els ulls encara puc sentir l'olor d'arrós clusit i d'humitat de les escales de totes les cases de Sant Félix. Ens hi amagavem, jugavem a les portes, pensavem que eren els nostres castells o cases, amb princeses i cavallers disposats a protegir-les. Les bastusses eren amb els de dalt, els de Torre Gironella. Sempre hi havia algú que acabava lligat a un arbre del passeig arqueologic.

A l'estiu, a la placeta, tots portavem fustes per cremar. Petits i grans passavem de casa en casa preguntant si hi havia cap moble vell per cremar en el foc de Sant Joan. Tot es va acabar, el dia que, tot jugant, un petard va acabar encenent la fusta enmagatzemada a la font de la placeta. Tot i que es va arranjar, avui encara es pot veure els efectes d'aquell foc.

Recordo els crits de "Marisa Marisa" pilota enlaire i tots a correr.

Les escales de Sant Fèlix ens van servir per fer les nostres própies planxes de Surf. Baixavem com bales. Un ciri agafat de Sant Félix, una fusta ben encerada i ja teniem el nostre cohet per baixar escales avall.

A pilota, no hi jugavem massa. Cada cop que sortia fora de la plaça, un o altra saltava per damunt dels cotxes per poder-la agafar primer.

Els meus millors amics, en Joan Carles i en Joan, erem com cul i merda (permeteu-me l'expresió). Tot sortint de l'escola quedavem a casa d'un o l'altra. La mare, si treia el cap pel balcó i no ens veia a la placeta al crit de "josep cap a casa" trucava a casa de l'un o l'altra perque semblavem inseparables.

La meva colla, té l'origen a l'Esglesia de Sant Félix. Tot va començar amb la primera comunió i de fet, 40 anys després continuem essent els mateixos. Us diré, que d'alguns dels meus amics, no puc dir quan els vaig conèixer. Estic ben segur, que els conec d'abans de tenir memòria.

Si les pedres de Sant Fèlix parlessin, explicarien mil histories d'escolans i escolanets que feien el tonto jugant a missa. De les trobades dels amics a les seves portes. De moltes rialles i d'alguna llàgrima que sempre hi ha algú que vessa.

Per aquells qui no reconeguin com era el barri de Sant Félix i quina mena de gent i vivia en l'anomenat barri xino, us diré que per a mí, no hi ha millor lloc on haver pogut viure ma infantesa.

Finalment, no puc deixar de recordar als meus veíns. Els de Can Casas, el de l'estanc, la farmàcia, el Sr. Brugué, en Carlos Grí, en Miquel de la carnisseria, ca la xaia "on hi caçavem els tresors", el sastre i la sastresa, el pintor, el Dr. Nogué, el de Foto machuca, la margarita, l'Elvira, els germans Redondo, el fuster, el barber i la seva canya de pescar, el forn Montserrat i tota la seva familia, en Josep del forn, en Casademont, L'Esteva, els de la balear, el bar lina i els seus veíns, Mossén Gubau i tanta i tanta gent al meu voltant, que no he oblidat .

Per tot plegat només em cal donar les gràcies, als pares per haver triat el millor lloc on viure i als meus amics i veíns per haver-me ajudat a ser "un nen de carrer"

1 comentari:

  1. Comparteixo els teus records, que s'inicien al mateix temps que els meus, però des d'unes quantes cases més enllà, sempre amb la mirada cap al riu.
    Eren temps difícils, però en la nostra innocència vam ser molt feliços, oi?
    I tu no en deies Sant Feliu, en comptes de Sant Fèlix?
    Una abraçada!
    Mercè

    ResponElimina

Desa el teu comentari i comparteix aquest article amb els teus amics a les xarxes