Escrit i editat per Pep Cassany

Relats i Opinió d'En Pep Cassany Escriptor Català. Girona. Autor de llibres: El carrer dels petons (2018) i Big Bang Amor (2017) Aquest Blog conté relats curts, relats eròtics i, contes infantils. També un munt d'articles d'opinió sobre fets quotidians, l'actualitat de Girona i Catalunya, o del debat nacional i internacional. Tot plegat, tractat des del punt de vista personal, crític,irònic, eufòric o irreverent de l'autor.

Novetats

No hi ha "nens de carrer" a les ciutats

No, ja no hi ha nens de carrer a les ciutats.

Temps enrere vaig visitar una exposició de fotografies antigues a l'espai de la Carbonera del barri de Sant Fèlix a Girona. De petit, els amics també l'anomenaven "el barri xino". Nosaltres no, nosaltres dèiem que era la porta al barri.

A casa, som 6 germans. El pare, la mare, els amics, els amics dels amics i els parents de pas i veïns o veïnes del barri. A casa, sempre hi havia gent. Si avui tenir dos fills ens porta molta feina, que devia passar-los pel cap als pares per tenir-ne sís i sense cap comoditat.

Però avui toca recordar. Recordar la infantesa. La infantesa i els jocs. Els jocs i els amics. Els veïns, els cridaners, els gitanos, els bojos, els pobres, a En Ratet i a la Rateta, al Sr. Nadal, a molta i molta de la gent de barri.

Si tanco els ulls, encara recordo l'olor d'arròs clossit i d'humitat de les escales de totes les cases de Sant Fèlix onens amagàvem, jugant darrere de les portes, imaginant que eren els nostres castells o cases, amb princeses i cavallers disposats a protegir-les. Les batusses eren amb els del barri de dalt, els de Torre Gironella. Sempre hi havia algú que acabava lligat a un arbre del passeig arqueològic.

A l'estiu, a la placeta, tots portàvem fustes per cremar. Petits i grans passàvem de casa en casa preguntant si hi havia cap moble vell per cremar en el foc de Sant Joan. Tot es va acabar, el dia que, tot jugant, un petard va acabar encenent la fusta emmagatzemada a la font de la placeta. Tot i que es va arranjar, avui encara es pot veure els efectes d'aquell foc.

Recordo els crits de "Marisa Marisa" pilota enlaire i tots a córrer.

Les escales de Sant Fèlix ens van servir per fer les nostres pròpies planxes de Surf. Baixàvem com bales. Un ciri agafat de Sant Fèlix, una fusta ben encerada i ja teníem el nostre coet per baixar escales avall.

Gairebé mai jugàvem a pilota. Cada cop que sortia fora de la plaça, un o altra saltava per damunt dels cotxes per poder-la agafar primer.

Els meus millors amics, en Joan Carles i en Joan, érem com cul i merda (permeteu-me l'expressió). Tot sortint de l'escola quedàvem a casa d'un o l'altra. La mare, si treia el cap pel balcó i no ens veia a la placeta al crit de "Josep cap a casa" trucava a casa de l'un o l'altra perquè semblàvem inseparables.


La meva colla té l'origen a l'Església de Sant Fèlix. Tot va començar amb la primera comunió i de fet, 40 anys després continuem essent els mateixos. Us diré, que d'alguns dels meus amics, no puc dir quan els vaig conèixer. Estic ben segur, que els conec d'abans de tenir memòria.

Si les pedres de Sant Fèlix parlessin, explicarien mil històries d'escolans i escolanets que feien el ximple jugant a l'hora de missa, de les trobades dels amics a les portes de casa, de moltes rialles i d'alguna llàgrima vessada.

Per aquells qui no reconeguin com era el barri de Sant Fèlix i quina mena de gent i vivia en l'anomenat barri xino, us diré que per a mi, no hi ha millor lloc on haver pogut viure ma infantesa.

Finalment, no puc deixar de recordar als meus veïns. Els de Can Casas, el de l'estanc, la farmàcia, el Sr. Brugué, en Carlos Grí, en Miquel de la carnisseria, ca la xaia "on caçàvem els tresors", el sastre i la sastressa, el pintor, el Dr. Nogué, el de Foto Machuca, la Margarita, l'Elvira, els germans Redondo, el fuster, el barber i la seva canya de pescar, el forn Montserrat i tota la seva familia, en Josep del forn, en Casademont, L'Esteva, els de la Balear, el bar Lina i els seus veïns, Mossèn Gubau i tanta i tanta gent al meu voltant, que no he oblidat.

Per tot plegat només em cal donar les gràcies, als pares per haver triat el millor lloc on viure i als meus amics i veïns per haver-me ajudat a ser "un nen de carrer"

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

1 comentari:

  1. Comparteixo els teus records, que s'inicien al mateix temps que els meus, però des d'unes quantes cases més enllà, sempre amb la mirada cap al riu.
    Eren temps difícils, però en la nostra innocència vam ser molt feliços, oi?
    I tu no en deies Sant Feliu, en comptes de Sant Fèlix?
    Una abraçada!
    Mercè

    ResponElimina

Desa el teu comentari